El Caga Tió

Caga Tió, avellanes i torró

Article publicat a  L’insurgent amb motiu del primer Caga Tió popular organitzat pel Casal Independentista de Sants el Nadal de 2007.

 
Sembla que aquest any tindrem un Tió popular al barri. Aquesta és l’aposta del Casal Independentista enguany en el seu afany per recuperar la cultura popular a Sants. Doncs per anar fent dentetes, què millor que fer un repàs d’on prové aquest ancestral costum amb certs tocs escatològics, tan comuns en la nostra cultura. Es tracta d’una tradició força estesa en la pagesia de Catalunya i Mallorca. El Tió també rep el nom de Rabassa, Tronca de Nadal, Conco, Xoca, Soca o Tidún de Nadau a la Vall d’Aran.

Un tradició nadalenca no gaire religiosa
Un l’origen, el tió no era altra cosa que el tronc que cremava a la llar de foc, i els regals que donava eren l’escalfor i la llum que proporcionava. La celebració que ha arribat fins avui té poc a veure amb el caràcter religiós que actualment del Nadal. El 25 de desembre és la data en què se celebra el solstici d’hivern, i el cristianisme, davant la incertesa d’una data exacta per commemorar el naixement de Crist, adoptà aquesta. Tot i que els solsticis es produeixen el 22 de desembre i de juny, els seus efectes no són visibles fins dos o tres dies després; per això Nadal se celebra el 25 i Sant Joan, el 24. La festa del Tió s’emmarca en la celebració del solstici d’hivern i el culte al sol, comuns a moltes cultures de l’antiguitat. El solstici marcava el punt en què els dies tornaven a allargar-se; era el moment de festejar el triomf del sol damunt la foscor, de la llum sobre les tenebres i, en definitiva, de la vida sobre la mort, després de veure, amb por, com la llum anava minvant cada a dia. Les maneres de celebrar el solstici s’han mantingut sempre lligades al foc (recordem, per exemple, les fogueres de Sant Joan) i l’explicació rau en la importància capdal que ha tingut el sol per a l’ésser humà. Per ajudar-lo, per donar-li les gràcies, per venerar-lo, l’home ha realitzat rituals, uns de religiosos, com les pregàries, d’altres de màgics. La màgia més elemental i primitiva és la mimètica o d’imitació; així, per estimular el Sol, s’encén foc, ja que, sens dubte, el foc és per a l’ésser humà la font de llum i calor més semblant a l’astre rei.

Preparem el tió
El ritu comença normalment a partir de la Puríssima o, com a màxim, per Santa Llúcia, quan es va a cercar la soca d’un arbre al bosc, que es tria panxuda i proveïda d’algun forat natural per poder-la farcir. Actualment el Tió de Nadal no sempre és un vertader tió o buscall; hi ha llocs on fan servir una caixa vella, un tamboret, o li donen una determinada forma a un tronc. Llavors es col·loca en un racó del menjador o de la cuina, ben abrigat amb una manta perquè no passi fred. Cada nit se li dóna beguda (aigua, vi dolç) i menjar (similar a l’alimentació del bestiar: moresc, garrofes, carabassa, rosegons de pa, fulles de col…). Quan els infants veuen que, matí rere matí, el menjar que han posat davant del tió desapareix, pensen que aquell tronc s’ha convertit màgicament en un ésser viu.

I a fer-lo cagar!
Segons la tradició, el tió s’ha de fer cagar després del sopar de la vigília (abans o després de la missa del gall) o el mateix dia de Nadal. En alguns llocs, a pagès, es trasllada solemnement el tronc (en processó i tot) a la vora del foc, on després de ruixar-lo amb vi (“el bateig”), s’encén. La canalla té el protagonisme exclusiu de la celebració, ja que és l’encarregada, armada amb bastons, de picar el tió tot cantant una cançó. Entre picada i picada, s’envia la quitxalla fora de l’estança a remullar els bastons, a cantar nadales davant el pessebre o a resar un parenostre. I després de cada picada, recullen els regals que el tió ha deixat, que acostumen a ser llepolies diverses: torrons, neules, peces de xocolata… Bàsicament aliments per menjar i beure (també pot cagar cava) durant els àpats nadalencs. També pot rajar figuretes de pessebre o petits detalls, deixant sempre els grans regals per a la nit de Reis. Originalment, una última “cagada” especial, en la qual el tronc rajava una arengada ben salada, un all, una ceba o algun altre element desagradable, era l’encarregada de fer saber als infants que el tió ja no donava més de si.

A ciutat, com que no hi ha llars de foc ni boscos, el buscall es desa per a l’any vinent. Ens robem així amb tradicions familiars, en les quals el mateix tió ha servit per a tots els fills i filles d’una casa, i encara ha passat d’una generació a l’altra. A pagès, en canvi, s’intenta mantenir cremant fins al Cap d’Any o fins a Reis: si es consumeix abans o s’apaga és de molt mal averany, i pronostica tota mena de desgràcies. Aquest és un costum estès per tot Europa, especialment als Pirineus. L’especial veneració que mereix el tió es fa palesa en el fet que, en molts llocs, les seves cendres es recullen i es guarden acuradament, ja que se’ls atribueix un gran valor màgic, i també s’escampen per les terres en un clar senyal de fertilitat.