Em vendria els meus calçons per un plat de macarrons

macarronsp.jpg
Em vendria els meus calçons per un plat de macarrons 

“Podem parlar dels macarrons com un plat amb carta de naturalesa pròpia, sigui per l’afició que hi tenim com per les nombroses receptes.”

macarronsp.jpg

Em vendria els meus calçons per un plat de macarrons 

“Tot i la seva ascendència italiana, podem parlar dels macarrons com un plat amb carta de naturalesa pròpia, ja sigui per l’afició que hi tenim com per les nombroses receptes existents.”

 

Publicat a la secció El racó del coc de L’Accent núm. 108 (www.laccent.cat

Juny de 2007
Roger Sánchez Amat

Això cantava “un pobre desgraciat sense família i sense llar” en una cançó folk dels anys setanta. Sense dubte, denota com són de populars els macarrons, i de bons! És una menja que a tothom agrada, i avui en dia és un clàssic dels menús infantils. Per aquest motiu podem dir que és un plat que ha perdut un pèl de dignitat. Això i la forma de cuinar-los en molts bars i restaurants, barroerament, coent excessivament la pasta, inundant-los de salsa de tomàquet i presentant-los massa greixosos. I és que uns altres macarrons són possibles!

Tot i la seva ascendència italiana, podem parlar dels macarrons com un plat amb carta de naturalesa pròpia, ja sigui per l´afició que tenim per ells (assimilem una bona pitança amb “un bon plat de macarrons”), com per les nombroses receptes existents (guisats, en forma d´escudella, al forn). Amb raó hi ha experts que opinen que la catalana és l´única cuina hispànica que ha creat la seva tradició reformadora de la gastronomia italiana de les pastes. Alguns remunten aquesta tradició a les antigues vinculacions dels casal d´Aragó amb Sicília i Nàpols, d´altres a l´establiment de diversos restaurants italianitzants a la Barcelona vuitcentista, “amant per igual les òperes de Verdi i els canelons”, apunta Manuel Vázquez Montalbán a L´art del menjar a Catalunya.

 

El cert és que es popularitzen arreu dels Països Catalans al segle XVIII. Fins i tot hi ha una forma catalana de cuinar els macarrons. Mentre que els italians, a fi de barrejar-los amb els ingredients que els acompanyen, els fiquen a la paella i els saltegen, les nostres àvies ja utilitzaven una cassola de terrissa per acabar de cuinar-los, i els gratinaven després si s´esqueia. També poden mesclar-se amb cigrons, bolets, botifarra crua o negra, amb tonyina, amb menuts de pollastre… Al País Valencià cuinen uns macarrons sucosos, cuits amb brou de carn i patates fins al punt de desfer-se i que s´emparenta amb l´escudella barrejada.

macarrons.jpgSobre l´origen del mot, cal assenyalar que prové de l´italià maccherone, que alhora podria venir de l´àrab maqrun (‘que té diferents corns o puntes’). De fet, la prestigiosa enciclopèdia Larousse Gastronomique afirma que es tracta d´un aliment d´origen àrab arribat el segle II, tesi que contradiria les interpretacions històriques que situen la irrupció de la pasta de la mà de Marco Polo, de tornada dels seus viatges a l´Orient Mitjà el segle XIV.



La recepta: macarrons ‘a la catalana’

Hi ha diverses maneres de fer la carn dels macarrons. La més complexa seria rostir en una cassola de terrissa trossos de porc, vedella i fetge de pollastre juntament amb ceba, tomàquet i una cabeça d´alls, per trinxar-ho, després. Però el més fàcil és fer-ho amb carn picada, meitat vedella, meitat porc, i s´hi afegeix el fetge. Una vegada enrossida la carn, afegim la ceba trinxada, i quan està cuita, hi posem el tomàquet picolat o en salsa (en la mesura justa) i un raig de vi blanc si us ve de gust. Ho podeu aromatitzar amb herbes i espècies (farigola, romaní, pebre, nou moscada). La salsa resultant la barregem a consciència amb els macarrons, que haurem bullit amb aigua i sal, i un got de llet, que els amoroseix de manera especial. Els estenem en una safata i hi espolsem formatge ratllat per gratinar-los després. I ja els tenim, ni a la Rossini (originalment amb foie i tòfona) ni a la bolonyesa: macarrons a la catalana!