Harmonies palatals

Harmonies palatals “En ple segle XXI, estic ben cofoi veient com és possible fer un parell de recopilatoris amb cançons actuals sobre teca i mam, quelcom inimaginable fa tan sols una dècada.”

Harmonies palatals

“En ple segle XXI, estic ben cofoi veient com és possible fer un parell de recopilatoris amb cançons actuals sobre teca i mam, quelcom inimaginable fa tan sols una dècada.”

Un encertat regal d’aniversari ha fet que caigués a les meves mans el segon treball de Tiu, que esperava amb candeletes. Samfaina d’estils, escuma suau de líriques saboroses, massatge musical amanit amb frescor i qualitat. Una exquisidesa. No resulta gaire habitual trobar fórmules que reuneixin les passions que un té, i aquest grup l’encerta de ple. Música i gastronomia. Alimentar les oïdes, escoltar viandes, endrapar negres i corxeres, cantussejar el receptari i escudellar notes.

De ben petits ja cantem cançons que evoquen menges. Recordo els viatges en cotxe amb tota la família esgargamellant-nos: “La xocolata estava ben calenta, de tan calenta, la llengua em vaig cremar. Sabeu per què, sabeu per què, sabeu per què?…”. Un altre hit feia una certa apologia de l’alcoholisme ara impensable: “Si vols aigua ben fresca a la font has d’anar, si el que vols és fer gresca, un bon vi has de tastar”. Quin tip de picar de mans i d’espetegar els dits! Més bàsic i auster era el crit escolar en arribar al destí d’una excursió i tot l’autocar cantava, posseït, “Hem arribat i farem un ou ferrat!”. I com oblidar el reivindicatiu “Volem pa amb oli, pa amb oli volem”?. Fins que no ens en donaven, no callàvem. Aquesta cançó la va popularitzar La Trinca, mites vivents d’una època. De la meva quinta, qui no hagi crescut amb La Trinca és que no ha tingut infantesa… El que s’ha perdut! Com ens ho passàvem amb el “Prim, prim, prim i mort de gana”, imaginant-me com la canalla es pentinava amb una espina o com sucaven pa amb l’olor d’un capó. Dels discs folkies de casa em quedo amb la peça que proclamava ferma: “Em vendria el meus calçons per una plat de macarrons”. Amb TV3 vam començar a cantussejar la sintonia del Bona cuina. Quina enveja quan la càmera enfocava el golafre d’en Pastallé fent la primera forquillada al plat del dia! Abans, però, ja ens havíem enganxat a un profund diàleg culinari: “Siempre que vuelves a casa me pillas en la cocina”. En Sabina responia: “Niña, no quiero platos finos, vengo del trabajo y no me apetece pato chino, a ver si me aliñas un gazpacho con su ajo y su pepino”. Us en recordeu? Con la manos en la masa i la seva cançó de culte que encara manté el seu encant freak. Especialment es fascinava un tema que em posava el meu pare, en el qual Luís Eduardo Aute recitava un menú pantagruèlic en clau humorística (l’Aute arrencant somriures, tot una mostra d’arqueologia musical…) i que acabava amb un sorollós rot.

Amb l’adolescència vaig canviar de músiques, però seguia atret per la temàtica. De la Polla Records cantàvem “Come mierda” i em va impactar el “Nascuts per ser carn d’olla”, dels Budellam. No m’oblido dels Kojón Prieto i la seva bilbainada (“Los pimientos del piquillo, que pimientos!”) i una mostra del metall ebrenc: els Gra Fort cridant “Pugeu el preu de l’avellana”. I ara, en ple segle XXI, estic ben cofoi veient com és possible fer un parell de recopilatoris amb cançons actuals sobre teca i mam cantades en català, quelcom inimaginable fa tan sols una dècada (Músiques de menjar i beure, Terra d’Escudella, 2008 i 2009).