Orxata és salut

"L'orxata és antioxidant, energètica, facilita la digestió, va bé per a la diarrea, resulta ideal per a hipertensos, és cardiosaludable, té un elevat contingut en fibra, baixa el nivell de colesterol…"

Canella, aigua “civà”, llet gelada, aigua llimó, granissats, avenat… I orxates: d’arròs, d’ametlla, d’avellana, fins i tot de llavors de cànem o de carbassa. I, naturalment, de xufla. Està clar que els valencians són uns mestres dels refrescos. La proximitat del tròpic segur que va impulsar-los en el seu moment a cercar recursos per combatre la calor. Això, i la petjada que van deixar els àrabs, establerts allí des del segle VIII. Segurament la prescripció de l’alcohol per part dels clergat mahometà va féu disparar la imaginació popular. Foren els mateixos àrabs els que introduïren el conreu de la xufla al País Valencià. D’origen incert (el Sudan, Israel o l’Orient Mitjà), aquest tubercle ja fou produït pels egipcis, i se n’han trobat restes a les seves tombes. Els antics xinesos consideraven que el seu consum produïa benestar, i els perses ja difonien les seves virtuts nutritives i curatives, que actualment han quedat demostrades científicament.

De fet, els beneficis que comporta per a la salut són un bon motiu per prendre’n. És antioxidant, energètica, facilita la digestió, va bé per a la diarrea, resulta ideal per a hipertensos, és cardiosaludable, té un elevat contingut en fibra, baixa el nivell de colesterol… I és molt més saludable que la majoria de refrescos industrials. Vaja, que el proper got d’orxata me’l prendré amb un convenciment devot, i amb l’alleugiment que el seu consum, a vegades irremeiablement abusiu, tampoc em perjudicarà. Fins i tot pot ser que en multipliqui els efectes positius. A la propera incursió orxatera ho provaré. Dos, tres, quatre litres… Al proper article prometo publicar els resultats. Si el fet de beure orxata, a més d’un plaer, és bo per al cos, sóc feliç. D’infant, les visites familiars a la Valenciana, a Aribau amb la Gran Via, eren efusivament celebrades. I d’adolescent, sempre hi havia un moment per bandejar la xibeca i gaudir de la preuada llet vegetal. Néstor Luján, la considerava la “beguda de més efímera eficàcia contra la set, però de més gloriós paladar al pic de l’estiu”. La primera orxata de la temporada sempre era memorable. Mentrestant quedava calmar el mono amb els succedanis industrials que, fora conyes, no estan pas tan malament… si no fos perquè reben el nom precisament d’orxata.

Recordo quan vaig descobrir les xufles, rondant els deu anys, a la festa major del poble, on les venien com a llaminadura. Com podia ser que d’aquella bola arrugada i marronosa en sortís un nèctar tan exquisit? No vaig dubtar a fer l’experiment, i tot i que no vaig aconseguir el resultat esperat, vaig fer-me la meva pròpia orxata. Curiós, aquest tubercle. És tracta d’un rizoma (òrgan de reserva de l’arrel) que, a la península, es conrea exclusivament a l’Horta Nord valenciana, indret que reuneix les condicions climàtiques i geològiques òptimes per al desenvolupament de l’exigent vegetal. Són setze pobles que disposen d’una denominació d’origen. Un veritable santuari, on tot bon creient hi ha de peregrinar com a mínim un cop a la vida. Atenció: l’orxata se serveix granissada. Si es vol líquida, s’ha d’especificar. I teniu la possibilitat d’acompanyar-la amb fartons, un brioix allargat que s’hi acostuma sucar calent. Al segle XVIII els valencians la començaren a comercialitzar a la resta del país i a Espanya. Al segle XIX ja es tractava d’una beguda molt popular. Al 1836 s’obria la primera orxateria a Barcelona, a càrrec d’un valencià, el tio Nelo. Vestit de llaurador, també servia bunyols acabats amb xocolata, torrons a l’hivern i altres begudes a l’estiu (xarop de pocem, de sidra, granissats). Pel que fa al mot, orxata prové del llatí hordeata (d’hordeum, ‘ordi’). De fet, a l’Edat Mitjana ja hi havia llets vegetals, com l’ordiat. En un moment donat, aquest mot derivà cap a orxata i passa a denominar diverses begudes vegetals, i acabà aplicant-se gairebé exclusivament a la llet de xufla. Ara bé, la llegenda indica un altre origen: una frase del rei Jaume I. Després de tastar una beguda que una pagerola li acabava de donar, preguntà la procedència, i ella li va respondre que es tractava de llet de xufla. El monarca, sorprès, exclamà: “Això no és llet, és or, xata”. Poc científic, però bonic.

La recepta           

Netegem bé les xufles i les posem en remull durant unes vuit hores. Escorrem i triturem amb la batedora elèctrica afegint-li aigua per facilitar-ne la mòlta. Si volem aromatizar la preparació, hi triturarem també pell de llimona i un canó de canyella. Hi afegim més aigua, ho filtrem amb una tela ben fina i hi posem el sucre. Seguidament, ho refredem a la nevera. Ja tenim l’orxata enllestida.