La Guerra dels Segadors
La Guerra dels Segadors, 1640-1659
- L’entrepà: SEGADOR (escalivada, formatge blau i nous)
De 1640 a 1659 es lliura a Catalunya la Guerra dels Segadors. L’origen del conflicte? Una insurrecció pagesa i urbana. Altra vegada el caràcter rebel de les classes populars catalanes empenyia el país cap a un procés alliberador, aquest cop esclafat per les autoritats espanyoles amb una guerra i l’esquarterament territorial de la nació catalana.
Dos incidents
El 1618 començava la Guerra dels Trenta Anys, que enfrontava la monarquia hispànica amb França. Catalunya n’era el principal camp de batalla, i la població era obligada a allotjar i mantenir les tropes. El juny de 1634 va arribar a Sant Julià de Vilatorta (Osona) un contingent de 250 soldats estrangers poc disciplinats que van provocar els primers incidents amb els veïns del poble, que van enviar un correu a Vic demanant socors: «Via fora a mort», era el seu missatge. La notícia es va estendre per la comarca i ràpidament es va reunir una milícia de 1.000 homes que va acabar amb una tercera part de la tropa i va foragitar la resta.
Fruit d’aquesta mena d’enfrontaments, veïns de Santa Coloma de Farners van assassinar el maig de 1635 l’agutzil Montrodon (impopular servidor fidel a la monarquia) i els seus acompanyants. La notícia de les seves morts va desencadenar la repressió de la soldadesca: l’incendi de Riudarenes i la destrucció de Santa Coloma. En poques jornades, 4.000 pagesos es van mobilitzar i el 22 de maig van entrar a Barcelona i van alliuberar els empresonats. Es va formar un petit exèrcit amb l’objectiu de fustigar i expulsar els terços forasters de territori català. A Vic van assaltar les cases benestants amb els crits de «Visca el rei i morin els traïdors», «Visca la Santa Mare Església i el rei Nostre Senyor», «Visca la terra», «Visca el rei i mori el mal govern». Van responsabilitzar els rics de la seva situació i, tot i reivindicar la figura del rei enfront del poder senyorial, van denunciar sistemàticament els seus funcionaris. Aquests dos incidents ajuden a entendre els esdeveniments posteriors.
Segadors
A més dels allotjaments dels tercios (terços) castellans, la pagesia havia de patir la insuportable pressió senyorial i contínues onades de fam provocades per males collites. L’any 1640 l’ambient estava caldejat al camp català. El 7 de juny era Corpus Christi i, com cada any, un grup de segadors (500) va acudir a la ciutat amb la finalitat de ser contractats per a la sega, aquell any una mica més enutjats. Un incident entre un segador i un antic servidor de l’agutzil Montrodon (sembla que volia escorcollar-lo per saber si anava armat) va desencadenar un motí i els segadors, ajudats per elements de les capes urbanes populars, no van dubtar a dirigir-se cap al palau del virrei amb la intenció d’assaltar-lo («Visca la terra, muiren els traïdors, muira el mal govern») sense aconseguir-ho. La ira es va dirigir, llavors, vers les cases dels funcionaris, partidaris reials i rics. Quan el virrei es disposava a abandonar la ciutat, va ser atrapat a les drassanes, mentre dubtava si embarcar o no en una galera. Va ser apunyalat i mort a la mateixa platja.
Revolució social davant de revolució política
En un primer moment, l’enfrontament dels pagesos era contra els soldats i, a la ciutat, les classes populars carregaven contra els funcionaris reials. Ara bé, ràpidament l’objectiu de la revolta va ser un altre: els senyors de la terra i les oligarquies urbanes. Així, la revolta prenia dimensions de revolució social. Esporuguides, les autoritats catalanes van prendre cartes en l’assumpte i es van proposar reconduir la revolta pagesa cap a una revolució política, un enfrontament amb la monarquia hispànica, que els darrers temps havia intensificat els intents centralitzadors de la mà de Felip IV i el comte duc d’Olivares. A finals de mes, les tropes catalanes van aconseguir expulsar l’exèrcit hispànic, però el novembre Barcelona era amenaçada. Mentre el gener de 1641 les tropes catalanes van vèncer sorprenentment a la batalla de Montjuïc, les institucions catalanes van negociar la integració de Catalunya a la Corona francesa per aconseguir el seu ajut davant de la potent Corona hispànica (república catalana sota la protecció de Lluís XIII de França). Tot i no obtenir la sobirania desitjada, el pacte comportava un acatament per part francesa dels privilegis, les constitucions i les institucions catalanes i la no-separació dels comtats del Rosselló i la Cerdanya. De poc va servir: el suport militar va ser mínim i l’actitud de les autoritats franceses no es va diferenciar de la de les espanyoles. A més, les tropes gal·les es van comportar d’igual o pitjor manera amb la població que les hispàniques. Això va provocra un gran desencant entre la població, que juntament amb la pèrdua de Barcelona el 1652, va portar a una derrota que no va ser final per l’ànsia de França de continuar la guerra per arribar a un tractat amb una posició de força. Aquest pacte va arribar el novembre de 1659, i va suposar la mutilació més gran del territori català. El Tractat dels Pirineus va permetre l’annexió del Rosselló, el Conflent i part de la Cerdanya a França. El Principat va tornar a dependre de la monarquia hispànica, però se li van respectar les institucions i les lleis pròpies.
Conclusions
La Guerra dels Segadors va ser el resultat de la confluència de tres factors. D’un conflicte inicial —que tornava a fer visible el malestar de la pagesia contra el règim senyorial i mostrava el descontentament de la petita burgesia per les fortes pressions fiscals que frenaven l’economia i beneficiaven solament la monarquia i la noblesa local, filomonàrquica—, es passava al terreny polític amb una ruptura de Catalunya amb la monarquia hispànica. Aquesta ruptura va ser fruit d’un llarg procés de tensions provocat per les cada cop més insistents polítiques obstruccionistes centralistes espanyoles, però també del desig de preservar el dinamisme econòmic català tot apartant-se d’una Castella debilitada i en decadència. Una Castella absolutista i feudal enfront d’una Catalunya socialment avançada als seus temps. Ara bé, cal no oblidar que aquesta ruptura en gran part va ser una maniobra de les classes dominants catalanes per redirigir la tensió social cap a un enfrontament amb un element extern, la monarquia hispànica. És a dir, una maniobra per defensar els seus privilegis no només davant la dominació castellana, sinó també davant els interessos populars que amenaçaven el seu estatus.