La nit de Sant Joan

 

De les festes populars que celebrem durant l’any, la revetlla de Sant Joan és segurament la més estimada per tots i totes nosaltres. No hi ha dubte que la forma de gaudir-la és intensa i emotiva. De petits, experimentant amb tota mena de petards i anant a buscar mobles i altres andròmines per a la foguera. De joves, experimentant amb altres substàncies, com ara l’alcohol, i comprovant si realment és la nit més curta de l’any. I de grans, gaudint d’un bon sopar en família o amb la colla i ballant al ritme de música patxanguera. És clar que hi ha qui es pren seriosament la revetlla i fa una celebració completa i transversal. Hi ha un moment que és comú en totes les edats. És quan ens quedem embadalits davant del foc, absortes, profunds. Les fogueres són la nostra manera de venerar el Sol. Encenent-les durant el solstici, celebrem el moment de l’any en què el Sol ha escalfat més temps la Terra. Un moment considerat màgic, d’una energia especial. Totes les cultures han honorat el Sol i els seus estadis, i el foc n’ha estat l’element clau per excel·lència, segurament com a forma d’imitar i regenerar l’astre. La riquesa ritual i simbòlica de la nit de Sant Joan és herència directa del saber popular, i beu de costums i pràctiques paganes. La pervivència d’aquests elements allunya la festa d’una lectura exclusivament religiosa. L’Església va fer coincidir la data amb el naixement de Sant Joan Baptista, i va relacionar l’origen de les fogueres amb l’episodi de la “visitació” de la Mare de Déu a la seva cosina Elisabeth (mare de Joan, cosí de Jesús)*. Tot i això, no ha aconseguit integrar del tot la festa dins l’imaginari cristià. De fet, des de la jerarquia catòlica mai s’ha vist amb bons ulls. Des de 1917 va deixar de ser una festa de precepte** i durant el franquisme es prohibiren les revetlles populars.

 

Foc purificador

El foc té un valor renovador. Es crema allò antic o allò que no volem, i el fum purifica l’aire i també l’esperit. Al voltant del foc es ballen danses, sovint per fer-lo més viu amb al moviment de l’aire, i se salta damunt seu, es trepitgen les brases o les cendres amb un objectiu de regeneració. Els focs artificials i la pirotècnia formen part del ritual: són fruit de l’evolució dels rudimentaris artefactes amb els quals els nostres avantpassats passaven la revetlla.

 

 

 

Nit màgica

La nit de Sant Joan es relaciona també amb altres elements. És un moment únic per collir herbes remeieres, ja que arriben al seu potencial guaridor màxim. Les aigües prenen tota mena de virtuts: estirar-se damunt la rosada enforteix el cos i embelleix la pell, banyar-se al mar en tocar les dotze campanades conserva la salut (“Bany de Sant Joan, salut per a tot l’any”), rentar mals i ferides al punt de mitjanit fa que millorin… Resulta un bon moment per a l’enamorat, tant el platònic (saltar set vegades la foguera fa que el teu amor sigui correspost) com per al realitzat (“Per Sant Joan festeig, per Sant Josep bateig”). També és la nit en què hom pot veure amb més facilitat tots els éssers fantàstics: nyitos, dones d’aigua, joanets, cucales, gambutzins, llufes, pertenidors, ferams, males bèsties, pixarelles, fumeres…

 

 

Tres respostes bàsiques per lluir-nos durant el sopar de Sant Joan

Si el solstici és el 21 de juny, perquè el celebrem la nit del 23?

Sense estris especialitzats, no podem saber que la nit més curta és la del 21 de juny. Antigament es guiaven pel que l’ull humà percebia, i ho celebraven el 23 a la nit. En avançar la ciència i certificar l’equívoc, es decidí preservar el costum ritual. El mateix trobem per al Nadal i el solstici d’hivern.

 

Perquè es considerada la festa dels Països Catalans?

Vagis on vagis, se celebra el Sant Joan d’una manera molt especial. La baixada de falles i la crema de rodes al Pirineu, les Fogueres d’Alacant, Benavarri o Xàbia, la festa de Sant Joan a Ciutadella, els bujots*** de Maó, en són alguns exemples, per no esmentar els milers de revetlles que s’hi fan, autèntiques festes comunitàries, de caràcter col·lectiu i socialitzador. La flama del Canigó arrodoneix la resposta.

 

D’on ve la tradició de la flama del Canigó?

Antigament, damunt dels cims més emblemàtics s’encenien fogueres els dies assenyalats. El dia 22 se n’encén una al cim del Canigó, i des de 1966 gent del món excursionista i catalanista s’encarrega de fer arribar la flama arreu dels territoris de parla catalana. Prové d’una iniciativa encetada el 1955 per l’excursionista nord-català Francesc Pujade.

 

*Ambdues van acordar anunciar els seus parts amb l’encesa d’una foguera.

**Festa de precepte: dia en què els catòlics són obligats a oir missa i a no fer treballs servils.

***Ninots semblants als espantalls del camp que es cremen a la foguera i que sovint tenen caràcter satíric i burlesc.