Mengem merda?

Mengem merda? “Sembla que hi ha un misteriós complot secret per convertir bars i restaurants en centres dispensadors de colesterol.”

Mengem merda?

“Sembla que hi ha un misteriós complot secret per convertir bars i restaurants

El fenomen del qual alguna vegada he parlat en aquesta columna adquireix dimensions preocupants quan protagonitza articles i inspira plomes tan ben dotades com la de l’Albert Sánchez Piñol. Sincerament, que un servidor en parli, pot tenir certa repercussió, bàsicament en cercles familiars i d’algunes amistats que compleixen el deure moral de llegir-me, a més d’algun lector atret per la gastronomia. Però quan en parla l’autor de La pell freda, la cosa canvia. I, més encara, en els durs termes en què ho fa.

“Menys quatre, mengem merda”, resumiria l’essència d’un article, publicat a l’Avui del dijous de la setmana passada, que haurien de llegir-se cuiners professionals i les escoles d’hostaleria de la ciutat. L’alegria que sent Sánchez Piñol pel reconeixement actual sembla superada per les rialles provocades per una afirmació: que la cuina catalana és la millor del món. I ens mostra, indignat, el contrast existent entre la restauració elitista, elevada a “cims memorables”, i la “trista realitat de la cuina popular catalana”. Així doncs, clar i concís. No s’està per orgues. I li dono les gràcies, ja que reflecteix a la perfecció una sensació compartida, encara, per no gaire gent. Poca, i em temo que menys en el ram. La desídia s’ha establert en moltes cuines professionals.

Realment, als establiments populars s’estan servint viandes difícils de deglutir i de pair. Si l’escriptor parla d’amanides de plàstic, de bistecs espardenya, de patates “fregides en oli de motor” i confon setrills de vinagre i ampolles de vi, nosaltres podríem afegir-hi altres esgarrifances, com la misteriosa afició al tomàquet fregit de pot, el Solís, i el seu gust delator (tan difícil és fer una salsa digna?). O el misteriós complot secret per convertir bars i restaurants en centres dispensadors de colesterol i així torpedinar la salut de les classes populars. O l’estranya aversió que té el gremi de restauradors als estómacs dels habitants de la ciutat (tant costa desgreixar els plats?). Per no parlar de paelles delictives, pastes que més aviat són pasterades, peixos que semblen suro i purés dignes de reformatori de postguerra. Ben bé, si el mestre Pla, que fa unes dècades repassava carrinclonament les vulgaritats innovadores, aixequés el cap, no dubtaria a introduir-se al món de la droga per evadir-se de tanta misèria moral. I per acabar, que Sánchez Piñol es pregunti si encara hi ha llocs on es cuini escudella, plat proletari i pagès, plat de plats, té delicte, però ho és encara més quant ens costaria enumerar cinc restaurants on trobar-ne.

Tinc la sort de viure aquest problema des del mateix ram, i per tant, defujo les visions romàntiques i poc pràctiques. Així doncs, donar bon menjar i bon servei a bon preu no és gens fàcil. O el producte és barat, i sovint de dubtosa qualitat, o es tira de preparats, congelats i pols vàries, o s’explota la família o, directament, els treballadors, majoritàriament immigrants. Massa condicionants en un món de pocs escrúpols, on impera la llei del màxim benefici.