Menú de Sant Jordi

sopa_lletres_petita.jpg

Menú de Sant Jordi

“És un dia que val la pena acompanyar amb un àpat especial, i la gent surt a dinar fora com si es tractés d’un diumenge.  Estranyament, no trobem cap menja que tradicionalment doni gust al Sant Jordi.”

sopa_lletres_petita.jpg

Menú de Sant Jordi

“És un dia que val la pena acompanyar amb un àpat especial, i la gent surt a dinar fora com si es tractés d’un diumenge.  Estranyament, no trobem cap menja que tradicionalment doni gust al Sant Jordi.”

Publicat a la secció El racó del coc de L’Accent (www.laccent.cat )
Abril de 2008
Roger Sánchez Amat

 

rosa_llibre.jpgA la vigília de la Diada, al Terra d’Escudella ens trenquem el cap per trobar un menú adient a un dia tan nostrat. Tot i ser feiner, té un to festiu que el fa diferent. L’expressió de la gent, el tarannà del carrer, el color, el ritme… És un dia que val la pena acompanyar amb un àpat especial, i la gent surt a dinar fora com si es tractés d’un diumenge. Estranyament, no trobem cap menja que tradicionalment doni gust al Sant Jordi. Si quelcom caracteritza les dades festives, és per les viandes que s’hi endrapen: escudella i carn d’olla per Nadal, canelons per Sant Esteve, el tortell de Reis, el porc per Carnestoltes, el xai per Pasqua, els rostits per les festes majors… I per Sant Jordi? Doncs a falta de tradició, ens traurem de la màniga un bon menú. I començarem pels primers.

Per no carregar l’estómac, una sopa o una amanida. La sopa, de lletres. Sí, sí, aquella sopa que de petits ens deixava anar la imaginació. Una primerenca aproximació al món de la literatura, el descobriment d’unes inquietuds intel·lectuals emergents. Si no, perquè s’explica que fos la nostra sopa preferida? Per gust no serà: la pasta era pasta, i el brou no diferia dels altres brous. Però quan en menjaves, era diferent, amena, divertida, saborosa… Com una bona lectura. Pel que fa a l’amanida, no pot tractar-se d’una amanida convencional. Primer, una bona base de verd, el que ara en diem mèsclum: fulla de roure, meravella, créixens, canonges, ruca, i si en trobem, verdolagues, lletsons i xicoires. Podem afegir-hi algun producte de temporada, com ara espàrrecs de marge saltats amb una mica d’all i maduixots. I per arrodonir-ho, un guarniment comestible com són els pètals de rosa.

De segon plat podríem oferir els clàssics llibrets de llom o una innovadora botifarra de… pètals de rosa! Així és com es despenja una cansaladeria de Sabadell per la Diada. Màrqueting o militància cultural? Per Sant Jordi, mai se sap. El plat recomanat, però, seria el platillo de la batalla d’Almansa. Un plat que fa esment a la batalla que l’exèrcit austriacista perdé el 25 d’abril de 1707 a la localitat d’Albacete. Derrota que suposà la definitiva conquesta de València per part les tropes de Felip V i la consegüent pèrdua de la independència política de les terres catalanes. «Quan el mal ve d’Almansa a tots alcança» o «Més es perdé a Almansa» són dos exemples de dites que il·lustren com el funest esdeveniment s’incrustà en el nostre imaginari col·lectiu. Com ho seria el plat que rep el seu nom, un platillo de menuts d’aviram que ja apareix esmentat, com cita el gastrònom Jaume Fàbrega, en un manuscrit del primer terç del segle xviii, Avisos y instrucciones per lo principiant Cuyner, atribuït al frare Josep Orri. Un segle després la recepta seria recollida a La cuynera catalana (1835), fet que ens mostra que la consciència nacional ve de lluny.menjar_blanc.jpg

De postres, oferiríem menjar blanc, una crema medieval elaborada amb farina d’arròs, aigua de roses i fruits secs. I d’acompanyament, pa de Sant Jordi, invent recent fruit de l’esforç del gremi de flequers per enriquir la cultura tradicional, i també per treure’n algun caleró, tot sigui dit. Bon profit!


La recepta: platillo de la batalla d’Almansa

El mateix Jaume Fàbrega ens transcriu la recepta de La cuynera catalana i ens la regularitza ortogràficament: «Per fer aquest platillo, plomaràs i pelaràs amb aigua bullent els menuts de l’aviram, com són ales, caps, colls i peus, dels caps es tallaran els becs i barballeres i dels peus les ungles, es posarà a coure amb aigua i sal un tros de cansalada i alguna ceba grossa sencera, i en ser cuita la cansalada i la ceba, es trinxaran al tallador amb una bona porció de julivert i menta, tornant-ho a tirar immediatament a l’olla dels menuts, assaonant-ho d’espècies com són nou moscada i pebre, i es farà bullir tot junt. Al mateix temps es posarà a la paella una cullerada de llard i en ser fos s’hi tirarà una porció de farina florejada, però en tan poca quantitat que no arribi a formar pasta sinó tan solament unes bombolles blanques, tirant-ho tot seguit a l’olla dels menuts amb un raget de vinagre, i se servirà.» Es tracta d’una autèntica recepta de fa tres segles. Actualitzada, podríem substituir el vinagre per vi ranci, la carn la podríem fregir i en el mateix oli elaboraríem un bon sofregit amb ceba i un polsim de farina. Com tot bon guisat, guanya si se serveix l’endemà.