Tastets de l’exposició

A l’acte de presentació vam voler fer una de les coses que millor sabem: cuinar. Per aquesta raó, vam oferir un tast de plats amb història que van fer la delícia de tots els i les assistents.

Aquí teniu una explicació de cada plat.

 

arros_miquelets.jpg

Arròs dels miquelets

Els miquelets eren unes milícies populars de defensa de la terra que es reclutaven arreu dels Països Catalans. El primer cos fou fundat a la Guerra dels Segadors. Entre les seves gestes trobem l’alliberament d’un gran nombre de vil·les o el deslliurament de nombrosos presoners catalans. En honor seu, recuperem aquest plat que podem trobar encara en algun receptari i que té el seu origen en «l’arròs en cassola al forn» que relata el cuiner Robert de Nola al seu llibre Art de coch (el primer llibre de cuina catalana i uns dels primers d’Europa). Aquest tipus d’arròs es fa al llarg de tot el país, des de l’arròs as forn a les Illes fins a l’arròs amb cresp al Baix Ebre o l’arròs amb crosta d’Elx.

 

 

 

tall-de-nhi-ha-un-tip.jpgUn tall de n’hi ha un tip amb llàgrimes de manobre

A finals del segle XIX i principis del XX, el personal de les fondes barcelonines, anomenades popularment «de sisos», usaven un argot particular per denominar llurs plats. En aquest cas la denominació fa referència a un clàssic de la restauració popular de la ciutat, un plat tan senzill com bo: el llom amb mongetes. Aquest plat gaudia de tanta fama com el cambrer que el servia a l’establiment on tenia més nomenada. El mosso en qüestió era conegut com «el Batista» i servia amb gran simpatia i rigor el particular llomillo amb mongetes de la fonda Falcón.

 

 

pages-noi-pais.jpg

 

Un pagès amb una noia del país

Quan demanaven un pagès a la cuina, els cambrers es referien a un altre plat típic de la cuina tradicional: la patata i col trinxades i saltades amb all i cansalada. Com les sopes de pa escaldades, la verdura trinxada era el menjar de cada dia de moltes famílies rurals catalanes. Avui el pagès el fem acompanyar d’una noia del país, és a dir, d’una botifarra. Quan el nostrat embotit es presentava amb seques, el cambrer podia referir-s’hi així: «Una noia del país amb onze mil verges!». Al llibre Àpats, d’Ignasi Domènech, es recullen un bon grapat de referències com aquesta. Això mostra la vitalitat que gaudia la restauració popular, i també la creativitat i el seu sentit de l’humor.

 

 

   

civil_amb_bicicleta.jpg

 

Civil amb bicicleta

Acabem amb aquest plat aquest petit homenatge a les fondes de sisos, anomenades així perquè per sis quartos (18 pessetes) s’hi podia dinar abundantment. La denominació de bicicleta es refereix a dos ous ferrats i la de civil a una arengada. Segurament aquesta denominació venia donada pel fet que els guàrdies civils sempre anaven de dos en dos, com les arengades.

 

 

 

escudella_alcober.jpg

 

Escudella amb galet farcit

No podia faltar a casa nostra. Antigament, l’escudella era el recipient on es servien els menjar amb salsa o els brous. Més endavant aquest atuell va donar nom al seu contingut. També anomenàvem escudellar al fet de servir la vianda al plat. I amb una sorra fina netejàvem les olles i les cassoles, la terra d’escudelles. Aquest plat és tan antic com la nostra cultura, i també igual d’integrador: a mesura que han anat arribant productes d’altres contrades, aquests s’hi ha anat incorporant. L’escudella ha estat durant segles el combustible diari de pagesos, menestrals i obrers, sempre en versions més humils que la que actualment devorem cerimoniosament el dia de Nadal.

 

 

 

 

canelons.jpg

Canelons de Sant Esteve

Tot i que ja els trobem esmentats com a neules de carn en un text del segle XVIII, els canelons no es popularitzen fins al segle següent

de la mà dels nombrosos restauradors italians que obriren negocis al nostre país. L’evolució, però, els ha catalanitzat. Així com els cannelloni són cuinats amb carn picada, salsa de tomata i molta beixamel, a casa nostra es fan amb la carn del rostit que els dóna un gust especial. Antigament eren un autèntic plat de festa, i no faltaven per Sant Esteve, quan eren preparats amb les sobralles del rostit i la carn d’olla.

 

 

_congre.jpg

Congre amb pèsols

En honor a Josep Pla, uns dels primers a intentar copsar els sabors i els gustos de la nostra terra i traduir-los en paraules, us oferim aquesta vianda. L’arribada de la primavera ens permetrà cercar els primers pèsols i aprofitar la millor època del peix blau. El resultat de la combinació serà «una línia melòdica de Mozart amb acompanyament de flauta», en boca del mateix autor empordanès.

 

 

 

coca-escalivada.jpg

Coca d’escalivada

Podem considerar la coca, tant  dolça com salada, com el refrigeri nacional dels Països Catalans, ja que se’n troben per tota la geografia amb una infinitat de varietats. Al Principat, a les coques salades se les acostuma a anomenar de recapte, i hi caben tot d’ingredients sobrers o que hem anat recollint passant per les cases, per exemple a les festes majors o les caramelles. Avui us presentem una coca vegetariana, només amb escalivada. Si hi afegíssim salsitxa i arengada tindríem una de les versions més populars de les coques de recapte.

 

 

 

ganyips.jpg

Ganyips amb moscatell

Possiblement cap àpat aconseguirà recollir una gamma tan curiosa i singular d’anomenades. Ganyips, grana de capellà, postres de músic o nyoca, o tota  aquella fruita seca que tant podem picar a mitja tarda com per concloure un bon àpat. Són sobretot els excursionistes els qui s’enduen ganyips per menjar-ne a mitja caminada i recuperar energia. La nyoca, en canvi, l’obsequiarem durant el bateig d’un nadó nascut a Vic, per exemple. I antigament, quan els músics estaven de gira i passaven pel nostre poble, oferint-los fruita seca aconseguíem matar-los una mica el cuc. El mateix feien els gironins amb els capellans quan feien assistències a domicili.

 

 

flao.jpgFlaó

Els flaons són uns dolços que ja es preparaven arreu dels Països Catalans a l’Edat Mitjana. La seva existència està documentada per primera vegada al Rosselló l’any 1252. El mot és d’arrel germànica, la mateixa que la de la paraula flam. Actualment encara se’n troben en forma de pastisset farcit a Morella, per exemple, o en forma de coca o pastís, com els famosos flaons eivissencs. La seva elaboració es caracteritza per l’ús de brossat o brull, també de mató.