Una llengua saborosa

Una llengua saborosa “El fet de no gaudir d’una cultura normalitzada i lliurement desenvolupada ha fet que sovint desconeguem la riquesa de la nostra llengua i de la nostra cultura. El fet d’anar recuperant-la i redescobrint-la resulta tot un plaer, per desgrat del destructor.”

Una llengua saborosa

“El fet de no gaudir, durant molts anys, d’una cultura normalitzada i lliurement desenvolupada ha fet que, entre altres efectes nefastos, sovint desconeguem la riquesa de la nostra llengua i de la nostra cultura. El fet d’anar recuperant-la i redescobrint-la, paradigmàticament, resulta tot un plaer, per desgrat del destructor.”

No fem el panoli. S’ha acabat el bròquil. Anem a halar… Expressions com aquestes sovintegen en la nostra llengua. I molts no en sabem l’origen. És normal. El fet de no gaudir, durant molts anys, d’una cultura normalitzada i lliurement desenvolupada ha fet que, entre altres efectes nefastos, sovint desconeguem la riquesa de la nostra llengua i de la nostra cultura. El fet d’anar recuperant-la i redescobrint-la, paradigmàticament, resulta tot un plaer, per desgrat del destructor. Sabíeu que panoli era una coca que es feia pels aplecs festius i que qui l’elaborava no rebia res a canvi? 

Que can Bròquil era una popular fonda barcelonina el tancament de la qual fou molt comentat? O que halar ve del caló i que es pronuncia amb hac aspirada? Meravellós. Llenguatge, poble i gastronomia, una combinació espectacular.

I és que al nostre país, quan es tracta d’omplir el pap, no fem salat. A la taula del Bernat qui no hi és, no hi és comptat. Pinso, teca o pitança. Menjucs, mengics o menjades. I que no falti el mam, que també ens engatem fins a torrar-nos com una sopa! Sempre tenim un budell buit, i qualsevol ocasió és bona per a fer un xeflis. I si cal, ressopó. Som un poble gormand, farcit de llaminers, golafres i panarres, i ens llepem els dits davant un bon àpat.

Quan tenim gana, ens mengem una cama. Si tenim rau-rau, endrapem. Matem el cuc pellucant entre hores o menjucant alguna llepolia. Quan no pisquem, fem baixar coll avall una bona manduca, i si tenim gaire carpanta, ens cruspim la vianda fins a no poder dir ni fava o ens clavem un plat de fato, atipant-nos com a lladres. Mengem com a llops, com a pardalets, i els impacients, com a conills.

 També mengem terra quan estem morts, fem menjar pols al que vencem, mengem els fetges d’algú que odiem i fins i tot mengem capellans quan ens emprenyem. Mengem pels ulls quan només ens fixem en l’aspecte de l’aliment, i mengem amb la vista la persona que desitgem. Ens mengem els uns als altres, a vegades a petons. Amb els bons amics, mengem tots en un mateix plat i mengem d’una mateixa olla si tots els de casa estem sans. I ens podem considerar experimentats si hem menjat a set hostals i hem begut a set tavernes. A voltes, no mengem ni deixem menjar, i per garreperia, no mengem per no cagar. Mengem pa que canta quan anem de gorra. I quan podem, practiquem l’ofici del burgès: menjar, jeure i no fer res.

 Ni ens falta un bull ni estem tocats del bolet. No hi poso més pa que formatge. Tenim una història i una cultura eixerides com un pèsol. I si res no canvia, ens espera un futur més magre que la Quaresma. Hi ha hagut moments que el nostre petit país l’han deixat fet una coca, pelat com un nap, però al pot petit hi ha la bona confitura… L’espanyolisme és golut, i quan ja s’ha menjat la polpa, en vol rossegar els ossos: als espanyolistes val més comprar-los un traje que convidar-los a dinar. Al nostre país sovint som uns figaflors. I els que remenen les cireres, uns patates. Una esquerra de pa sucat amb oli, i un nacionalisme bleda que no és ni carn ni peix. I si els qui tallen el bacallà fan figa, cal fer-los una bona botifarra i enviar-los a fregir espàrrecs, com dirien els castellans. Ja n’estem farts, que ens expliquin sopars de duro, ja n’estem fartes de fer el préssec suportant macarrons i pixavins de tota mena.

Com que ningú ens traurà les castanyes del foc, cal tirar pel boc gros i tornar a tenir la paella pel mànec. Si no, ja hem begut oli… I el futur se’ns pintarà de color catxumbo. Cal partir peres amb Espanya, donar carbasses als botiflers i escudellar un bon rebombori! No hem inventat la sopa d’all: la nostra és la història de sempre, la història de tants indrets…