Ànimes i castanyes

castanya_web.jpg

Ànimes i castanyes

“La deglució ritual de castanyes per Tots Sants revela una passat molt més gloriós que el restringit consum actual ens faria pensar.”

castanya_web.jpg

Ànimes i castanyes

“La deglució ritual de castanyes per Tots Sants revela una passat molt més gloriós que el restringit consum actual ens faria pensar.”

Publicat a la secció El racó del coc de L’Accent núm. 142 (www.laccent.cat )
Novembre-desembre de 2008
Roger Sánchez Amat

“Comença el mes de novembre, / castanya va, castanya ve, / i panellets també.”

Fruita que dóna nom a colors (castany i marró, del francès marron, castanya) i que porta tres samarretes (una punxeguda per protegir-se, un embolcall hermètic i una pell lleugerament amargant), torrada aporta un aroma inconfusible i un gust suau i entranyable. Cert és que resulta un pèl farinosa, per això disposem del moscatell, que a més de complir una funció engolidora, casa satisfactòriament amb la castanya. El seu maridatge és perfecte. Si la castanyada resulta una festivitat empallegosa i enfardadora per a molta gent, no som pocs els que esperem amb candeletes poder mastegar a consciència una castanya tot acompanyant-la d´un glop del líquid d´or gastat. Un plaer! 

La principal explicació del perquè mengem castanyes per Tots Sants resulta molt més senzilla del que pensem: és l´època i n´hi ha moImatge activaltes. A partir d´aquí, hom fa córrer la imaginació. La celebració d´antics àpats funeraris a base de llegums, fruita seca i uns pans d´ànimes oferts als difunts (els panellets), sembla ser l´origen de la castanyada, datada a finals del segle XVIII. Entorn la llar de foc, es coïen les castanyes i el moniatos tot menjant els panets votius, mentre es resava pels difunts de la família. Ara bé, n´hi ha que pensen que el fet que a l´Edat Mitjana la nit del 31 d´octubre piquessin insistentment les campanes de parròquies i convents per recordar la necessitat de resar pels difunts feia que els campaners es cansessin molt, i per a recuperar-se de l´esforç, què millor que un aliment energètic com la castanya. D´altres responsabilitzen a aquesta pràctica l´insomni de la gent del veïnat, que no tenia més remei que passar l´estona menjant el que més abundava llavors, les castanyes, i bevent, qui sap si per oblidar la seva malastrugança i caure rodons. Una versió més gòtica lliga el color torrat de les castanyes amb els gustos dels difunts, habitants del reialme de les ombres i amants dels aliments de color fosc. N´hi ha per tots els gustos.

La deglució ritual de castanyes per Tots Sants revela una passat molt més gloriós que el restringit consum actual ens faria pensar. Tot i que l´ambient plujós i fresc que necessita el castanyer limita les àrees de producció al nord-est de Catalunya i l´interior i el nord del País Valencià, no treu que hàgim estat un país castanyer. I és que antigament el consum de la castanya estava molt més estès que ara. La productivitat de cadImatge activaa castanyer, que va de 40 a 250 quilograms per arbre, era un fet que no passava inadvertit. Assecades es conservaven tot l´any. Als àpats, podien acompanyar carns, verdures, arrossos i escudelles. Es menjaven torrades o bullides amb llet o fonoll. I era un substitut del pa (se´n feia farina). Ara bé, la dificultats per conrear-la, la mística del pa blanc (tot el pa que no fos blanc, feia pobre), la introducció de nous productes (entre ells, la patata, la seva gran rival) i la mística del treball (entrats el segle XIX, els teòrics negaven valor a tot allò que no suposés un esforç per part de l´home) van fer abandonar els castanyers.

Tot i això en la gastronomia actual tenim alguns vestigis d´aquest passat. Josep Maria Lladonosa, cuiner i divulgador, encara considera la castanya com un ingredient habitual en la cuina dels guisats. Com a exemple, un plat senzill, fet amb la carn dels pobres, energètic i per tant adequat pels mesos de fred, però que manté un equilibri entre proteïna animal i vegetal, hidrats de carboni i greixos.

“S’acaba el mes de novembre, / castanya ve, castanya va, / que el torró ja vindrà.” (Miquel Martí i Pol)

 

La recepta: costelló amb castanyes

Demanem a la carnisseria cap de costella de porc tallat a daus. El salpebrem i fregim en oli roent. Quan s´enrosseixi, apartem i en el mateix oli fem un sofregit amb ceba i tomàquet, que mullarem amb vi ranci. Quan quedi com ha de quedar, reincorporem el costelló i afegim unes poques castanyes picades, a mode de farina. La resta de castanyes pelades, les posem a deu minuts dels final (així mantindran la forma), juntament amb una picada d´all, julivert i ametlla. Per a pelar-les, millor coure-les amb anterioritat al forn havent-li fet el característic tall i llevant-li la pell en calent. Ens serà més fàcil.