Codonys collia…

La tradició popular catalana, oral i escrita, està farcida de picaresca i matisos verds, fèrtil en referències eròtiques. Sainets satírics i barroers, glosses lascives, corrandes provocadores, refranys mordaços, ironies i xanxes libidinoses, sarcasmes carnals… Com la sorprenent i ufanosa tendència a l’escatologia, aquesta realitat és innegable, per molt que hagi estat ignorada quan no ocultada per la gent d’ordre, molta d’ella practicant de la doble moralitat. Gent que massa sovint s’ha encarregat de reescriure la història, passant-la pel seu sedàs.

Potser per això, i després de quaranta anys de dictadura nacionalcatòlica i ultradretana, i dues dècades de recuperació cultural realitzada pel govern convergent, laic però catòlic i dretà, en l’imaginari col·lectiu sembla haver quedat un model de català principatí proper al d’una persona assenyada, garrepa, pactista i recta. Res més lluny de la realitat. No cal gratar gaire per descobrir el contrari. De la fama de venjatius i violents que es tenia dels catalans ja al barroc, la valenta i lloada a mitja Europa defensa de la seva identitat i la tendència a revoltar-se per sobreviure les injustícies sembla parlar-se’n poc. No és la imatge que interessa a determinats sectors. Però la catalana ha estat una societat complexa i socialment avançada, alhora que disposava d’unes classes populars molt vitals, prolífiques en demostracions culturals. D’això se n’ha de fer bandera, i potser ens mirarem amb més orgull d’on venim, el que som i cap a on volem caminar.

I fent referència a una dita castellana, marxo d’Úbeda per tornar al meu Eixample natal i continuar amb el tema que volia desenvolupar. “La tia Maria codonys collia, la tia Maria collia codonys”. Proveu de recitar aquest embarbussament i descobrireu amb impotència com de fàcil és dir grolleries. I “de genollons codonys collia, de genollons collia codonys”? Encara més difícil! Aquesta és la picaresca a la qual feia referència, punyent, divertida i concupiscent. El codony ens resulta còmic, i és sinònim de tanoca. Ai, si ho veiessin els clàssics… Una de les fruites més conegudes de l’antiguitat, per als grecs era símbol de fertilitat i d’amor, alhora que protagonista d’algunes cèlebres llegendes (és la poma que Paris lliurà a Afrodita, i també la fruita d’or dels jardins d’Hespèrides). Els romans també la conreaven i usaven la seva fragància en perfumeria. Originari de l’Àsia occidental, es tracta d’un arbust present en tota la nostra geografia. Les masies sempre en tenien algun prop d’una bassa, i a València encara hi ha productius vergers de codonyers. Resisteix bé el fred, i amb el seu fruit tardorenc s’elabora una de les confitures més populars dels Països Catalans.

De fet, el gastrònom Jaume Fàbrega no descarta que l’origen del codonyat fos català, atès que ja apareix al Libre de totes maneres de confit (segle XV), i que el nostre fou un país primerenc en l’art del sucre a Europa a causa de la importació àrab de la canyamel a indrets de València i Mallorca. Més enllà de la rebosteria, també dóna lloc a un excels i prou desconegut allioli, característic de tot el Pirineu català, més suau i aromàtic que el normal i més saludable que l’allioli d’ou. En fi, poques aplicacions però ben avingudes. Del codony resulta fascinant fins l’etimologia. Si el mot català fa referència a la taxonomia botànica (del llatí cotoneum, que prové del grec ‘poma cidoniana’, de Cidònia, regió de l’illa de Creta), el mot castellà membrillo té l’origen en el llatí melimelum (‘poma dolça’). En portuguès és marmelo, i marmelada, condonyat. Precisament el mot féu fortuna i s’estengué a tot Europa per denominar diferents menes de confitura (la nostra melmelada).

La recepta: codonyat

Posem a bullir els codonys fins que siguin tous. Els pelem, els traiem el cor i els trossegem. Els posem a coure juntament amb una quantitat similar o menor de sucre. Durant dues hores remenarem la barreja fins a aconseguir una consistència homogènia i el color fosc característic a causa de la caramel·lització del sucre. Compte: els esquitxos cremen. Una vegada arribem al punt desitjat, aboquem la massa confitada en safates i ho deixem refredar. Quan ho coem, hi podem afegir canyella o llimona. I al final, algun fruit sec, com ara nous.