En defensa de la tradició

En defensa de la tradició “Cert és que la dreta s’ha fet seu el discurs tradicionalista, però també és cert que l’esquerra ha comès un greu error deixant-lo a les seves mans. Per tradició entenem senzillament la transmissió d’una generació a una altra. Quin perill té?”

En defensa de la tradició

“Cert és que la dreta s’ha fet seu el discurs tradicionalista, però també és cert que l’esquerra ha comès un greu error deixant-lo a les seves mans. Per tradició entenem senzillament la transmissió d’una generació a una altra. Quin perill té?”

 Publicat a a la Directa, núm. 111 (www.setmanaridirecta.info)

Des de sectors progressistes sovint s’ha tingut una mena d’urticària amb tot allò relacionat amb la tradició. Des del sociata acomplexat per la crosta nacionalista fins l’anarquista incendiari (“la tradición es una maldición”), passant per la fredor del marxista materialista. Tots ells han intentat assignar al fet tradicional un caràcter conservador. Cert és que la dreta s’ha fet seu el discurs tradicionalista, però també és cert que l’esquerra ha comès un greu error deixant-lo a les seves mans. Per tradició entenem senzillament la transmissió d’una generació a una altra. Quin perill té? Els perills sorgeixen en la consideració que en fem. Les dretes tindrien una concepció essencialista i immutable d’aquesta transmissió: conservar a ultrança el passat. Però realment és així? Les dretes prenen del passat només el que els afavoreix, i tenint en compte que venim d’etapes històriques fosques i autoritàries, resulta ben lògic. Però segresten, obliden i oculten tot allò que no consideren del seu gust. Per aquest motiu podem afirmar que el seu tan reivindicat tradicionalisme és de pa sucat amb oli. Des de les esquerres caldria superar complexos i assumir obertament la reivindicació de les tradicions. Totes? Només cal fer el conscient exercici de passar per un sedàs aquest valuós patrimoni, recuperar i tenir present allò coherent amb les nostres idees, que és molt. Com plantejava Josep Ferrater i Mora, “la tradició només és un obstacle quan no hi ha continuïtat, quan s’anquilosa en un present i es nega a prosseguir i a modificar-se”. Nosaltres partim d’aquesta premissa, la mateixa que considera que cap cultura és estàtica, ans al contrari, està sotmesa a processos de canvi, fusió i renovació. 

El fet de deixar clar algun concepte com els esmentats em permet declarar-me desimboltament tradicionalista. I en el terreny gastronòmic, encara més. Per què una afirmació tan taxativa? Perquè la població no coneix ni de bon tros la gastronomia tradicional del país. Perquè ignorem moltes característiques i potencialitats de la nostra cuina. Perquè encara no hi hagut la recuperació cultural necessària després de segles d’imperialisme espanyol. Perquè la transmissió del coneixement culinari tradicional s’està diluint amb els nous hàbits de vida. El resultat és que la cuina catalana s’està construint sobre uns pilars de sorra. Sense aquesta base sòlida, com volem abanderats de la cuina avantguardista? Renegant dels nostres orígens? I què podem aportar a la multiculturalitat? Una peça de museu?