Entrevista publicada a ‘La Burxa’

Jordi-Joan Alsina i Canuda, autor de ‘Gastronomia, festes i tradicions de Catalunya’

    Extreta de La Burxa, núm. 117 

Roger Sánchez Amat

El Jordi ens rep a la rebotiga de la cansaladeria que regenta, al carrer Canalejas. Molt afable, presenta plena disposició a fer-nos cinc cèntims del seu llibre Gastronomia, festes i tradicions a Catalunya (Morales i Torres Editores), publicat a finals del passat any. Apassionat de les tradicions, ha anat recollint informació, i ara ha decidit deixar-ne constància escrita “perquè algú ho pugui aprofitar”.

• Al llibre fas una repassada del calendari tradicional del país, però t’esplaies significativament amb el carnestoltes. A què es deu?

Em faltaria el doble de pàgines per parlar-ne. M’encanta. Passat l’hivern, la vida social es desperta per Carnestoltes. És l’únic moment que et pots fotre del poder establert. Per això estic tan en contra que se subvencioni el Carnaval, tot i que potser és de vell romàntic. A la rua hem de fer denúncia, la gent no s’ha de disfressar per guanyar el premi, sinó per criticar el que no va bé. El model que vam recuperar després de la dictadura sembla que és el que ha quedat, amb un jurat popular format per un membre de cada comparsa i amb la comparsa número 100, que és la de la gent del poble. A més, aquí al carrer fem un ranxo del qual repartim més de mil racions. Aquest àpat comunitari servia antigament per agafar forces i aguantar els dies de gresca.

• Les seves pàgines estan farcides de referents religiosos, tot i que contínuament destaques el caràcter pagà de molts dels costums descrits.

Hem estat un país en el qual la religió ha entrat a cop de creu. Compte! Sóc creient, però crític amb l’Església oficial. Però cal dir que l’Església catòlica ha adoptat nombrosos costums pagans i els ha fet seus. Per exemple, les festes majors d’estiu, en principi dedicades totes a un sant, coincideixen amb el moment de la collita, motiu d’esplèndides celebracions. O la Quaresma, moment en què segles abans els pagesos desdejunaven per tal d’aprimar-se els quilos que havien acumulat els mesos d’hivern i posar-se en forma per encarar les feines del camp a la primavera.

Jol els anomeno el búnquer senyereta. Es pensen que tenen els valors tradicionals del nostre país, els costa entendre que hi hagi immigrants dins de colles castelleres, de gegants o de grups de grallers. Pensen que amb la recuperació de la cultura aconseguiran que Catalunya torni a ser el que en algun moment va ser, i en això s’equivoquen. Són els mateixos que en algun moment van participar en els cors de Clavé, geganters, en alguna colla sardanista i castellera, i la van fundar, i es creuen amb dret sobre els altres, i no deixen que es desenvolupi un altre model social o cultural.

Defenso el petit comerç davant els grans magatzems, no perquè siguin grans magatzem (no són enemics), sinó per la política salvatge que s’hi duu a terme. A vegades en aquests comerços s’exploten treballadors per la comoditat d’altres treballadors, parlem dels nouvinguts, que treballen massa hores, en festius… D’altra banda, ha desaparegut la figura de l’aprenent, aquella gent que vol aprendre a treballar en un comerç, que és tot un ofici. Ara es veu com una opció transitòria. La culpa? De tot i de ningú. Pensa bé que el petit i tradicional comerç, si té una o dues persones treballant-hi, tractarà de cuidar-les, de tenir-les assegurades, que tinguin formació. Depèn de quin tipus d’establiment ja sabem quins contractes aplica. I, per exemple, un mercat municpal té molta més ocupació que una cadena alimentària, on un reposador i una caixera porta una superfície enorme.

La gent ho ha de tenir molt clar: a través del comerç, naixen les comarques catalanes, amb base als mercats, situats en cruïlles (juntament amb fires i fondes) de la basta xarxa de vies de comunicació. Des de mil anys abans de Crist existia en aquest país. Els mercats són autèntics focus de desenvolupament: entorn d’ells s’instal·len fondes, notaris, assistències mèdiques i altres comerços.

Molta gent es queixa de la globalització en àmbits polítics i socials, però pensem en una altra globalització contra la qual vam protestar primer: em refereixo a l’entrada dels grans centres comercials estrangers en pro de la competitivitat, i era mentida, van aixafar sense miraments el petit comerç.

• Com a casteller, i per acabar, fes una breu anàlisi de la cultura popular al país.

La cultura popular sempre serà molt difícil de mantenir perquè és molt cara. Les coses costen a fer. Agradi o no, la cultura es manté gràcies a les administracions, amb ajudes, subvencions, contractes. Creus que es podria fer la temporada castellera si els ajuntaments no contractessin la quantitat de colles que contracten? I en dependre tant de l’Administració, a vegades no es fa el que es voldria fer. Portar un carro d’un tres tombs a un altres surt per 1.000-1.200 euros, i després afegeix-hi el manteniment de l’animal. O els desplaçaments de colles sardanistes o castelleres. Si no fos per les festes majors i les ajudes de les administracions, la cultura popular no existiria. Ara bé, el millor seria que no s’hagués de demanar res. Com? No ho sé. Hauria d’haver-hi un altre tipus de recurs. Quin? Tampoc ho sé. No estar sempre pendent de què et donaran. Un dels enemics de la cultura, de l’esport i d’altres activitats que s’havien fet és la comoditat.

 
La conversa es va traslladar a aspectes gastronòmics, l’altre gran eix del llibre. Això ja seria objecte d’una altra entrevista.