La Jamància
La Jamància (1843)
- L'entrepà: JAMÀNCIA (llom, bacó i formatge semicurat)
La revolta pren el nom del mot caló «jamar» (menjar), de manera que jamancios equivaldria a aquells que volen menjar, fet que exemplifica el caràcter social de la revolta. Una altra interpretació al·ludeix als membres del Batalló de la Brusa i altres cossos de voluntaris que s’havien apuntat a la Milícia Nacional per tal de poder menjar.
El maig de 1843 a tota la península es van anar produint pronunciaments i moviments juntistes antiesparteristes, la gran majoria de caràcter moderat, però a Barcelona i altres viles catalanes aquests tenien un caràcter social accentuat. El 30 de juliol Espartero s’exiliava i el nou govern va manar les juntes que es dissolguessin però moltes (especialment les catalanes) s’hi van negar. El 13 d’agost la junta de Barcelona es va alçar contra el Govern de Madrid i altres juntes s’hi sumaren. Llavors l’exèrcit, dirigit pel general Prim, va declarar la guerra a les viles sublevades, la burgesia catalana va passar a donar suport a Prim i va fugir als afores de les ciutats, de manera que les juntes restaren en mans populars i republicanes. Els jamancios, plens d’entusiasme, alçant fogueres, disfressats com si d’un carnestoltes es tractés i entonant càntics de contingut satíric i reivindicatiu (la Campana i el Xirivit), es van fer amb el poder municipal, tot fusionant festa popular i insurrecció.
A poc a poc l’exèrcit va entrant a les viles rebels: Vilafranca, el Vendrell, Olot, Roses, Girona, etc. Barcelona és bombardejada altra vegada des de la Ciutadella i Montjuïc, però aguanta el setge fins al mes de novembre (11.893 projectils es llençaren sobre la ciutat i van provocar la mort de 335 persones). El testimoni d’un membre de l’exèrcit ens diu que en entrar a la ciutat de Barcelona només s’hi trobà membres del poble menut i que a moltes cases hi havia penjades banderes roges i negres. Definitivament, el gener del 1844 va capitular la darrera vila sublevada, Figueres, on s’havia proclamat la República de la mà del seu alcalde Abdó Terrades. La fi de la lluita representà la submissió definitiva a Madrid, però va servir per enfortir la consciència social i política d’un proletariat que ja sabia que el sistema liberal i capitalista no podria satisfer les seves necessitats més elementals.
La notícia de la segona insurrecció de Barcelona contra Espartero arribà a València el 10 de juny de 1843 i fou el detonant que donà lloc al motí. Miguel A. Camacho, que gosà apaivagar els ànims dels revoltats, fou mort a coltellades dins l’església de Santa Caterina.