La revolta dels Forans
La revolta dels forans, 1450
- L’entrepà: FORÀ (sobrassada, formatge, ceba i mel)
El caràcter emancipador de les classes populars catalanes té antecedents prou llunyans. Un d’ells és la revolta dels forans, una revolta contra el rei, els nobles i els burgesos de la capital de l’illa de Mallorca i les seves arbitrarietats impositives.
Qui eren els forans
Fins al segle XVIII, un forà era un habitant rural d’un mas adscrit a una vila. Els forans de Mallorca eren tots aquells que no vivien a Palma. Constituïen un estament específic (mà de fora o mà forana) i tenien participació com a tal en el govern municipal (a diferència de Barcelona). A partir del segle XIV només una minoria era propietària de la terra, molts conreaven els camps de rics ciutadans i uns altres pocs estaven vinculats als gremis de la ciutat. Els interessos dels forans, per bé que sempre van ser contraposats als de les classes privilegiades ciutadanes —fins al punt de donar lloc a revoltes sagnants—, es van identificar o es van complementar amb els de la menestralia (estament integrat per aquells que dominaven una art mecànica i formaven part d’un gremi).
Crònica de la revolta
L’any 1450, Alfons el Magnànim obliga la població a presentar la documentació que acreditava el domini útil de la terra, amb perill de no ser reconeguts els qui no tinguessin els papers en regla. Això és interpretat com un acte de voracitat fiscal. Clarament perjudicats per aquesta decisió reial, els pagesos no dubten a revoltar-se, s’armen i inicien l’assetjament de Palma. Compten amb la complicitat dels ciutadans pobres que els donen suport des de dins de la capital. Les dimensions de l’aixecament porta les autoritats a prometre tota mena de concessions als forans, fet que suposa una victòria momentània. Però són traïts i només se’ls atorga el perdó reial. Indignats, 2.000 pagesos clamen venjança fent fugir el governador de les negociacions. Seguidament, tornen a assetjar la ciutat fins a arrencar un altre compromís de diàleg entre ambdues parts. Paral·lelament, el governador organitza una milícia ciutadana per derrotar militarment el sublevats, intent que fracassa. S’inicia llavors el tercer setge de Ciutat i es dóna un terrible combat entre pagesos i ciutadans. Falla l’ajuda que havien de rebre els revoltats de part dels menestrals, els seus aliats a l’interior de la ciutat. L’arribada de tropes reials (els sacomani, mercenaris de la península itàlica) provoca una carnisseria i acaba amb la revolta forana.
La repressió
Els càstigs són exemplars: els presoners són ajusticiats i els seus cossos exposats, penjats dels arbres més gruixuts de l’illa com a escarni públic. El 1454, se’ls concedeix el perdó reial a canvi de pagar tots els antics deutes, els impostos impagats durant la guerra i els danys causats en el setge de Ciutat. A més, la pagesia és obligada a córrer amb les despeses de manteniment dels sacomani amb un nou impost a totes les viles. Això provocarà aldarulls a Pollença, quan a principis de 1453 el clavari Domingo Miró el va a cobrar. El poble se li subleva, els seus homes són ferits i ell mateix, mort a destralades després de ser arrossegat pel seu cavall. La reacció del governador Erill és immediata: es llença sobre les viles sublevades i fa executar tots els caps revoltats.
La frase