Les revoltes remences

Les revoltes remences, 1462-1486

• L’entrepà: REMENÇA (escalivada, crema de tupí i avellanes)

Per remença entenem el pagament que el senyor podia exigir a un vassall quan aquest volia abandonar el conreu de la seva terra. Els remences eren tots els pagesos sotmesos a aquest dret senyorial, generador de la primera revolta pagesa que va triomfar a Europa.

Les revoltes remences es van produir durant la segona meitat del segle XV a la Catalunya vella (sobretot en terres de la Garrotxa, de la part oriental del Ripollès i de bona part de la Selva). Van ser autèntics aixecaments dels serfs de la terra contra els nobles i els qui els donaven suport.

La primera guerra remença

Des del segle XI, la legislació havia afavorit l’adscripció del pagès a la terra (vinculació d’una persona juntament amb els seus descendents a la terra que cultivaven sota la jurisdicció d’un senyor, amb pèrdua de llibertats). Els senyors feudals van anar obtenint plens poders sobre la terra i els seus habitants (es va arribar a prohibir la lliure circulació dels remences). Aquests es van anar organitzant fins que a finals del segle XIV es va crear el sindicat remença, el primer gran sindicat pagès del món. Llavors disposaven del suport del rei, ja que en aquell moment la monarquia lliurava una batalla pel poder amb la noblesa feudal, i qualsevol pretext era bo per carregar contra aquesta. El 1455 el rei va promulgar una llei que suspenia el cobrament dels mals usos, i la Generalitat, el Consell del Principat i el Consell de Cent (representants de la noblesa, l’Església i la burgesia) es va alçar contra la sentència. Els remences es van posar al costat de les tropes reials. La guerra civil va durar de 1662 a 1472, i va acabar en taules.

Al començament del 1462 molts pagesos de la muntanya gironina van deixar els seus masos decidits a aconseguir per la força la solució de la qüestió remença. El mes de març els revoltats van entrar a Castellfollit i van amenaçar Besalú. Mentre la rebel·lió s’estenia cap al Lluçanès i l’Alta Muntanya, els senyors es van adreçar al consell del Principat. El reclutament d’un exèrcit per part d’aquest organisme, considerat il·legal pel rei, va ser causa immediata de la guerra contra Joan II. Tant aquest com els seus opositors van intentar aconseguir l’aliança dels remences. El monarca va ser més afortunat i va aconseguir que la majoria d’ells, comandats per Francesc de Verntallat, abracessin la seva causa.

Dibuix de l’època (1482) que mostra l’atemptat contra Joan II, perpetrat pel pagès remença
Joan de Canyamars.
 

La segona guerra remença

El 1484, el rei va canviar d’estratègia i va començar a desenvolupar una política favorable a la noblesa que va provocar l’enuig remença. La resposta no es va fer esperar, i es va produir un aixecament pagès que va acabar en desfeta un any més tard: els contendents no només eren les tropes dels senyors feudals, sinó també les reials.

Derrota victoriosa

Aquest segon aixecament va forçar la cerca d’una solució al conflicte. El rei va promulgar, llavors, la Sentència Arbitral de Guadalupe, per la qual s’abolien la remença personal, els mals usos, el dret de maltractar i altres drets menors, amb el pagament previ de 60 sous. Aquest és considerat el primer document institucional atorgat a Europa sobre l’alliberament de serfs. Ara bé, el pagès s’alliberava de la servitud però continuava vivint sotmès a un ordre feudal restablert i lleugerament reforçat. A més, els pagesos grassos o benestants van ser els grans beneficiaris de la sentència i els masovers, pagesos pobres, els grans perjudicats. Les seves condicions de vida es van anar degradant durant els dos segles següents. De totes maneres, si el comparem amb la situació d’altres pagesos a Europa, l’èxit dels pagesos catalans va ser limitat però extraordinari. Van protagonitzar l’únic aixecament que va aconseguir el seu objectiu, almenys en part. La majoria de les nacions europees no van aconseguir deslliurar-se del tot de la servitud feudal fins tres segles més tard.

Una pagesia emancipadora

Els pagesos catalans del segle XV eren força tradicionalistes: acceptaven la perpetuació dels drets tradicionals i eclesiàstics, i van ser prou moderats per atraure aliats cults i influents. Però van ser radicals en l’èmfasi que van posar en l’estatus i en l’abolició formal de la servitud. L’actitud passiva i, fins i tot, la simpatia dels habitants de moltes poblacions fa dir que les reivindicacions i accions dels pagesos tenien una àmplia acollida en les classes populars urbanes.

La frase

«Els temps de la servitud ja han passat », expressió dels pagesos vora el 1388.