Som un poble torronaire

torro_web.jpg

Som un poble torronaire

És molta la gent que se’n queixa: és una aberració dietètica, una atemptat a l’estómac, una sobredosi calòrica. A fer punyetes! Sempre tindrem un budell buit per degustar aquesta llepolia.”

torro_web.jpg

Som un poble torronaire

És molta la gent que se’n queixa: és una aberració dietètica, una atemptat a l’estómac, una sobredosi calòrica. A fer punyetes! Sempre tindrem un budell buit per degustar aquesta llepolia.”

Publicat a la secció El racó del coc de L’Accent núm. 144 (www.laccent.cat )
Desembre de 2008
Roger Sánchez Amat
 

“Tronc de Nadal, caga torró i pixa vi blanc”. Així diu una de les nombroses versions que entorn el Tió els catalans del nord cantem per una de les nits màgiques de l´any. Cançó que mostra d´altra banda les tendències escatològiques del tarannà català. Els torrons formen plenament part del Nadal. De fet, s´acoten a aquesta època de l´any i formen part d´uns dels excessos gastronòmics que caracteritzen en aquest país els grans esdeveniments del calendari festiu. Ara bé, és molta la gent que se´n queixa: és una aberració dietètica, una atemptat a l´estómac, una sobredosi calòrica. A fer punyetes! “Pasqua sense ous com Nadal sense torrons”. Sempre tindrem un budell buit per degustar aquesta llepolia que ens van portar els àrabs ja fa molt temps, diu la llegenda com a aliment durador i energètic ideal per ser transportat per les tropes que van conquerir la península. 

De fet, la primera cita històrica que trobem dels torrons és al degà dels receptaris catalans, el Llibre del Sent Soví (1324). Abans però, preparacions similars havien estat recollides en obres hispanomagrebines, i a Les mil i una nits apareix un dolç semblant al d´Alacant. De la relació entre Nadal i torrons hi ha nadales de l´època que ja en parlen. I sobre l´etimologia que envolta el mot hi ha més discussió. Podria provenir de torrar, del llatí torrare (sempre inclou algun fruit sec torrat). O bé ser d´origen català i haver passat més tard al castellà (“que obrin bé les orelles i tanquin les boques els nacionalistes espanyols”, sentencia el periodista Pau Arenós). Si fos el cas, el més probable seria que vingués de terra i de terrós (petit tros de terra compacta), i en un primer moment s´anomenés terró (hi ha documents de la primera meitat del segle XV que així ho fan) i després torró (en català és habitual l´assimilació de la ´e´ per la ´o´). No és fins el segle XIX que el seu consum no es popularitza a l´Estat espanyol, sobretot per la insistència dels venedors xixonencs que, guarnits amb un barret rodó, camejaven per tota mena d´indrets, venent els seus torrons a l´hivern i els gelats a l´estiu.
torronaire2.jpg
Xixona és precisament la vila torronaire per excel·lència, però de torrons se´n fan també a Agramunt, a Amer (la Selva), a Perpinyà, a Mallorca, a Catí (l´Alt Maestrat), a Ciutadella… Us sona? Amb el permís de la infalible coca, el torró és un dels dolços més populars dels Països Catalans. En altres àrees del Mediterrani també trobem llaminadures semblants en alguns indrets de Sardenya i Itàlia, d´Occitània (Perigord, Bigorra) o d´Aragó (el torró de “guirlache”). Però no passa d´un consum local reduït als llocs de producció. Juntament amb la Provença, els territoris de parla catalana en són els grans productors i consumidors. I n´és una llepolia estimada, sinònim de qualitat i exquisidesa (“amb diners, torrons”) i de vigor sexual i vida (“se li han acabat els torrons”). I també fa referència a les feines lleugeres ben remunerades, com la dels polítics, i als negocis que fan exercint el seu càrrec. Com versa una cançoneta valenciana, “Xixona té bon torró, / però no dóna apetit; / per a torró el de Madrid, / que tot lo que roba és bo”. I per finir aquesta injecció de saviesa popular, “ditxós és el mes de desembre, que entra amb llardons i surt amb torrons”.


La recepta: torró d’Alacant

Si sou valents o valentes, proveu de dur a terme aquesta recepta. Si el resultat no és apte per a dentats humans, sempre podreu usar el conglomerat com a arma llancívola en els transcurs d´algun avalot. Al forn, torrarem les ametlles marcona crues i les trencarem lleugerament. En una cassola de terrissa fondrem mel i sucre amb una mica d´aigua. Quan estigui a punt de caramel ho traurem del foc sense parar de remenar. Quan es refredi una mica, afegirem les clares a punt de neu, ho batrem i, sempre remenant, ho posarem a foc suau. Ho anirem treballant fins a aconseguir una massa blanca i espessa, i posarem les ametlles barrejant-t´ho bé. El resultat l´abocarem en un motlle recobert amb paper de forn. Damunt hi col·locarem una planxa de fusta que actuï com a pes. L´endemà desemmotllarem. Bon Nadal!