Coca de Sant Joan

La coca i la revetlla de Sant Joan. Una fa per l’altra. La doctora Pilar Senpau considera la coca totalment apropiada per a la celebració solsticial. Ens dóna energia i ens aporta vitamines per aguantar ballant fins a la matinada. «Està feta a mida d’aquells que participen en aquesta nit màgica, ja que ens prepara el cos i l’esperit per seguir el ritme que ens marqui la vida», assenyala transcendentalment la singular gastrònoma-poetessa-metgessa. Una glossada mallorquina canta: «Una coqueta amb sucre i oliet / i enmig de un foradet, / menja-la pes nasset». I per evitar possibles confusions, puntualitzar que en cap cas parlem de res més que no sigui la nostrada preparació pastissera. Energia, festa, nasset… Disculpeu. Tot i que una nit com la de Sant Joan sempre va acompanyada d’excessos de tot tipus. Com s’explica, si no, la cançó en la qual el galàctic Sisa s’encarna en una coca de Sant Joan («m’hauré de fer passar per una coca / si no, se’m menjaran aquestes locas») si no fou composta sota efectes d’alguna substància psicotròpica?

Deixant de banda carcamalades, cal afirmar que ens trobem davant d’una menja compartida en tot el territori, un altre dels símbols culturals dels Països Catalans. Al foc i les revetlles de Sant Joan, elements que compartim valencians, illencs i catalans, hi hem d’afegir la coca. I no només perquè se’n mengi per l’esmentada data. De coques se n’endrapen tot l’any i a tot arreu del país, a diari o amb motiu d’alguna festivitat: coca bamba, coca de recapte, coca de llanda, coca de vidre, coca de pa, coca flaonera, coca de dacsa, coca de Nadal, coca de raïssons/greixons/roes/llardons/xitxarrons… Per no parlar de les coques salades, com la de recapte o la de tonyina que mengen per Sant Joan a l’Alacantí. I és precisament per la revetlla que mengem la coca més celebrada.

Citant Joan Amades, cosa que sempre suposa un honor, i més coincidint amb el cinquantè aniversari de la seva mort, el seu consum potser ben bé «una romanalla d’algun ritu solar», i més si tenim en compte que originalment les coques eren rodones i amb un forat al mig. El mateix Amades explica que la coca es menjava en col·lectiu i a l’aire lliure, ja que fer-ho sota teulat portava desventura, i la seva elaboració resultava tot un repte per als forners, ja que d’una única coca en menjaven els veïns i les veïnes d’un carrer. De fins a 12 metres n’havien arribat a fer, coent-la per una punta primer i per l’altra després. A més a més, havia d’arribar sencera a taula. El veïnat escollia una comissió que tenia l’honor d’anar a buscar-la al forn, i abans de dur-la, la passejaven per diferents carrers per mostrar la seva grandària. No es podia menjar fins a mitjanit, i el més vell de la taula tenia l’honor de repartir la coca, preferentment si el seu nom era Joan. A Barcelona, era tan gran l’afició a celebrar la revetlla que va donar nom al passeig Sant Joan, abans anomenat passeig Nou, a causa de la concentració de jovent que s’hi produïa la nit màgica.

De la coca també en diem cóc, mot amb què es coneixien també els cuiners medievals (i que dóna nom a la secció). I sembla que prové del baix alemany koka (que, alhora, ha donat nom al cake anglès), fet que ens mostra l’empremta germànica en la nostra cultura. També podria tenir origen en la llatina cocta (‘cuita’). Néstor Luján la considera una paraula que «ha tingut una gran difusió a tots els Països Catalans i el mot ha passat intacte al castellà». De fet, la paraula apareix normalitzada als diccionaris del país veí.

Per acabar, i com a excepció, ens estalviarem la recepta. Les coques que podeu trobar a les fleques i les pastisseries no us decebran. A més, no permetré que la vostra sort depengui d’una recepta presentada per un servidor. Com es nota que la rebosteria no és el meu fort… Només em queda desitjar-vos una bona revetlla, que acompanyareu amb coca. I com clou el magistral Sisa, «ens és igual si n’hi ha molta o poca / perquè ens agrades més que la tapioca. / Ja et pots ben amagar sota una roca, / i si ara t’atrapem et mengem tota.»