Entre mos de mona i mos d’ou dur

Publicat a la secció El racó del coc de L’Accent núm. 102 (www.laccent.cat ) 

Abril de 2007
Roger Sánchez Amat

Dels que llegiu aquest article n´hi haurà més d´un que encara rebi la mona del padrí, o que n´ofereixi a la seva fillola. Qui ha tastat, però, la mona original? Lluny de la sofisticació i el barroquisme que caracteritzen les mones actuals, tradicionalment era una pasta amarada d´oli, perfumada amb anís i decorada amb ous de gallina. Puc dir orgullós que aquesta és la mona que he rebut sempre de la meva padrina.

Aquest costum gastronòmic és propi del País Valencià i el Principat, incloent la Franja de Ponent. A les Illes aquesta pràctica està agafant volada darrerament. Consisteix a oferir un dolç present a una persona estimada per celebrar la resurrecció de Crist, el Diumenge de Pasqua o la Pasqua Florida (el dilluns després de la primera lluna plena de primavera). És, doncs, una tradició d´arrel religiosa, documentada des del segle XV, amb la seva consegüent explicació en clau pagana.

Les primeres mones havien de tenir tants ous com anys tenia el fillol, i el seu padrí o padrina l´havia de regalar fins que fes la primera comunió. Als segle XIX les pastisseries van començar a acurar-ne l’elaboració: els ous passaren a ser de xocolata, i la seva base, un bescuit. D’Itàlia n’arribaren llavors les figures de xocolata, i les mones esdevingueren autèntics monuments.

Ara per ara, a les mones hi intervenen figures de l´imaginari infantil o protagonistes de l´actualitat. Aquesta evolució no s´ha donat al País Valencià, i encara ara se surt al camp a menjar la mona acompanyada de xocolata i llonganissa seca, a més de conill, paella, ensalada… Allà, l´ou dur s´esclafa al front de la persona estimada. Així se celebrava originàriament la festivitat, celebrant amb la família i els amics àpats al camp, aprofitant els primers indicis de bonança climatològica. Aquest costum l´exportaren els valencians que emigraren a Algèria el segle XIX (casser la mouna), i encara he pogut comprovar personalment com en receptaris algerians hi apareix aquest dolç.

Pel que fa a l´origen del mot, els erudits encara no s´han posat d´acord. El més segur és que el mot provingui del llatí munua, ‘ofrena’ o ‘regal’, o de munda i mundum, paraules també llatines que signifiquen ‘(vianda) neta, bonica’ i ‘panera adornada i plena d´objectes’, respectivament. Hi ha qui arabitza l´arrel i afirma que ve de munna, ‘provisions de boca’. Res de relacionar l´origen de la paraula amb motius animals, ans al contrari, el nom va fer que en algunes èpoques se li donés al pastís forma de simi.

La recepta: la mona

Posarem mig quilo de farina en forma de cercle sobre la taula. Al mig col·locarem 75 g de sucre, una mica de sal, 50 g de llevat premsat desintegrat, 50 g d´oli i la pell raspada d´una llimona. Ho comencem a treballar amb les mans, anant-hi afegint aigua o llet, bullida prèviament amb matafaluga per donar-li gust anisat. Hem d´aconseguir una massa que es desenganxi dels dits, i per aconseguir-ho hi posarem més o menys líquid, rectificant amb més farina si fa falta. Farem un bola i la deixarem reposar mitja hora tapada amb un drap sobre un safata enfarinada. D´aquí ve el nom que rep: pasta dormida. Llavors untarem la superfície amb oli, repartirem per sobre els ous durs sencers i amb closca i ho espolsarem amb sucre. La courem al forn 45 minuts a 175ºC.