El bandolersime

El bandolerisme català, segles XVI i XVII

• L’entrepà: PEDRENYAL (botifarra amb samfaina)

Imatge d’un pedrenyal, l’arma usada pels bandolers.

El bandolerisme és un fenomen destacable, no pas per la connotació social dels seus fets, sinó pel que va significar per a la gent del poble. Deixant de banda enfocaments romàntics i mitificadors, generalment el bandolerisme no robava per redistribuir la riquesa ni atacava representants estatals amb motius polítics. Ara bé, l’imaginari popular admirava i mitificava alguns dels bandolers perquè els presentava com els defensors de la terra davant de les pretensions absolutistes de la Corona hispànica i com a venjadors de les moltes injustícies i els molts abusos que els humils havien de patir per part dels poderosos.

Context històric

El bandolerisme es desenvolupa especialment a les zones frontereres del Principat, sobretot al Pirineu, entre el 1530 (com a conseqüència dels perjudicis ocasionats per la Sentència Arbitral de Guadalupe a la petita noblesa rural de la muntanya i els pagesos pobres) i el 1640 (quan comença a davallar amb el Corpus de Sang, la Guerra dels Segadors i la posterior recuperació econòmica del país). Però al segle XVIII, a causa del l’augment de la població, resorgeix amb força, amb un component eminentment social lligat a la misèria. Al segle XIX les guerrilles sorgides a causa de la Guerra del Francès s’aproximen al bandolerisme i més tard, algunes manifestacions carlistes es confonen amb aquest fenomen. A conseqüència de les lluites civils que es donen al camp català, és un segle prolífic en bandolers (coneguts, per exemple, com a trabucaires). Encara durant la Restauració (finals segle XIX, principis XX), hi hagué una reminiscència del bandolerisme al País Valencià, on alguns dels roders (bandolers) arribaren a aconseguir el control directe de diversos pobles.

Tipus de bandolerisme

El bandolerisme esdevé una manifestació molt complexa de diversos problemes estructurals, socioeconòmics i polítics, que caracteritzen el pas del feudalisme a l’absolutisme. Així, trobem des de les bandositats aristocràtiques (fenomen més antic, al marge de les causes econòmiques, que enfronta entre si i/o contra el poder central nobles, cavallers i clergues per l’hegemonia política), fins al bandolerisme social (conseqüència directa de la misèria, de la desesperació de la fam i de la necessitat d’una població cada cop més gran amb uns recursos agraris limitats), passant pel bandolerisme ideològic (que enfronta les faccions de nyerros i cadells; els uns, presumiblement defensors dels drets dels senyors, del món feudalitzant de la muntanya i, els altres, partidaris dels drets de les viles i ciutats, del món de la plana).

Bandoler social

Existiria una altra mena de bandidatge, sense cap mena de principi, desarrelat de tot i lladre de mena capaç de torturar per mer afany de riquesa. Ens fixarem, però, en un altre tipus de bandolerisme. En un primer moment, apareix un bandoler fruit de la radicalització de la pagesia en els moments de gran conflictivitat social de les guerres remences. Part de les revoltes rurals del moment podrien haver derivat cap a un bandolerisme selectiu, antisenyorial. Un exemple: Narcís Goixat, dels darrers resistents remences, que al 1489 assaltava la casa del cavaller Joan Pere de Cruïlles (Caldes de Malavella) i hi calà foc al crit rotund de «Muiren, muiren gentilhomes!». Sembla, però, que no hi ha una continuïtat entre aquest fenomen i el bandolerisme barroc. És el moment en què apareix el bandoler social, aquell que se sent membre d’una comunitat, rebel a les imposicions opressores i lladre circumstancial que no mata si no és en defensa pròpia.

Com eren els bandolers

A les colles d’aquesta mena de bandolers no hi havia una autèntica diferenciació social interna, ni prebendes econòmiques. Les particions del botí eren equitatives. L’extracció social de les quadrilles era eminentment popular: masovers, petits pagesos i menestrals més que jornalers o segadors. És a dir, no eren tan sols fills de la misèria, fet que denota que no es tractava d’un bandolerisme estrictament social o de subsistència. Els crits de guerra de molts bandolers, sense convertir-ho en una evidència definitiva, denotaven quelcom: Rocaguinarda el 1610 a les portes de Vic exclamava «Visca la terra» i els germans Poch, el 1570, atacaven una partida d’un comissari reial al crit de «Muiren, muiren los traïdors!». Fins i tot van existir episodis de repartiment del botí entre la població (Pere Barbeta a Cervera el 1613). Més endavant, sobre el Cabrer, exguerriller carlí del segle XIX, que actuava per l’Alt Urgell, Andorra i el Berguedà, es cantava: «El seu modo de robar / n’és un tant considerable / en robava alguns rectors, / pagesos rics i senyors / i gent que no els feien falta», especificant que «an els pobres no els fa res». Els bandolers gaudien, a més, d’un suport popular i camperol més que destacable, tot i que a voltes costaria determinar si era per simpatia o per por a represàlies. L’informe d’un magistrat espanyol el 1614 ens dóna una idea de la magnitud d’aquesta complicitat: «La gente quiere tanto a todos los bandoleros que antes de salir del lugar en su persecución, les avisan. Sacarlos de Cataluña téngolo por imposible».

Sobre el caràcter nacionalista del bandolerisme català, sembla que és més un mite bastit per la historiografia romàntica que no pas un tret real. El que si que és cert és l’existència d’un sentiment compartit amb camperols i poble menut, un patriotisme instintiu d’odi als soldats i els seus allotjaments, de rebuig als impostos, sobretot els castellans, i d’anticentralisme en plena ofensiva homogeneïtzadora de la monarquia hispànica.

Mitificació

Tot plegat fa que sobre els bandolers aparegués una mitologia i que noms com Rocaguinarda, Trucafort o Serrallonga fossin admirats per les classes populars i les seves gestes, comentades arreu del país, de manera que van arribar a protagonitzar llegendes, romanços de canya i cordill i balls parlats (com el del Serrallonga, que es troba des del Rosselló fins al camp de Tarragona). Ens han arribat força exemples, però caldria recordar que es tracta d’una herència incompleta, ja que aquesta tradició va estar sistemàticament perseguida. En definitiva, el mite popular del bon bandit sorgeix i es manté com a resposta a les expectatives i les frustracions de les classes més pobres i oprimides. Quan Robin Hood no existeix, hom l’inventa.

Gravat on apareix Joana Massissa, la darrera companya de Joan Sala Serrallonga.